Ja se sap, arriba la primavera i la vida esclata. Tot reneix i fins i tot els humans, malgrat el nostre constant intent de maquillar les estacions, acabem afectats per aquesta explosió de llum i “caloret”. Aquest matí he canviat el full del calendari de la cuina i m’ha aparegut la venus de Botitcelli. Mare meva! quina preciositat! quina bellesa i optimisme encomana aquesta pintura. I és que el Renaixement italià hagué de ser una veritable primavera per a una Europa trista, penitent i pecadora.
No tinc clar que els gripaus sàpiguen res de pecats ni penitències però, de la primavera segur que sí. En una recent excursió per les Muntanyes de Vandellòs (sensacionals!) ens vam trobar amb un espectacle inaudit (per a nosaltres, és clar). Cap dels que hi anàvem havíem vist mai res igual. Vam arribar a uns camps d’avellaners del capdavall d’un barranc, concretament, a la darrera parada que havia quedat entollada per les pluges. Primer vam veure un gripau, i després un altre, i un altre, i un altre… desenes i desenes de gripaus copulant amb un desfici com si el món s’hagués d’acabar aquell mateix dia. Vam quedar en estat de shock, tu! Sí, és clar, la natura i tot això, ja se sap. Però el fet és que una orgia com aquella no l’havíem ni imaginat (com a mínim jo no). I és clar, ja vam tenir tema per tota l’excursió.
Pels més curiosos, es tracta del gripau comú (Bufo spinosus) l’antic Bufo bufo.
